Ara farà ben bé dos mesos que vaig començar aquesta aventura. Recordo el primer dia que em vaig incorporar, eren les quatre de la tarda i com tota persona humana que inicia un nou projecte, estava expectant i perquè no dir-ho, nerviosa.
La rebuda va ser molt càlida, tant per part dels professionals amb els que compartiria a partir d'aquell moment moltes tardes com per part de tota la gent que acut al centre a formar-se i a rebre un seguiment laboral.
No portava res preparat i de cop i volta em vaig haver de presentar...Uff, vaig pensar.
No per por a parlar en públic evidentment, sinó pel fet de presentar la meva feina relacionada amb la discapacitat. Quan parteixes de zero amb certes persones i realment desconeixes el treball que han fet sobre la seva discapacitat i per tant, no saps com ho viuen i quin concepte tenen, això et genera un cert sentiment de desconcert i per què no, de por a parlar d'aquests temes.
El meu torn va arribar i vaig pensar ràpidament que no tenia perquè sentir-me d'aquesta manera així que els hi vaig explicar que treballava com a mestra en una escola d'educació especial amb tres nens amb discapacitat que estaven greument afectats. No podia parar d'observar les seves cares, sobretot per veure la seva reacció. I res més natural quan un d'ells em pregunta: són sords? Això no sé perquè em va tranquil.litzar i els vaig explicar que no era el cas dels meus alumnes, sinó que un era un nen amb autisme, l'altre un nen amb albinisme i altres trastorns associats i la nena tenia síndrome d'Angelman, però cap d'ells sords.
I a partir d'aquí, em van deixar sense paraules, i vaig ser jo la que va començar a aprendre d'ells.
Recordo també una noia que amb la seva marcada timidesa i caràcter introvertit em va preguntar si era difícil el meu treball amb ells...(difícil?). Li vaig demanar que m'expliqués més la seva pregunta perquè no entenia a quina dificultat es referia. I em va venir a dir que es referia a treballar amb gent amb discapacitat. I home, tota feina té dificultats, i la meva resposta va ser: a vegades, tot i que si t'agrada el teu treball les dificultats es queden petites, i a mi, m'agrada el que faig.
El segon dia la història es tornava a repetir perquè el grup canviava. Jo ja no tenia aquell sentiment d'incertesa per presentar la meva feina, i això em feia sentir millor. La rebuda va ser igual de bona que feia dos dies.
Cadascún d'ells (tant un grup com l'altre) es va presentar, van dir a l'empresa on treballen, van explicar les tasques que desenvolupen en aquesta, els anys que porten treballant, etc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada